Live In Italy es un álbum de Lou Reed grabado en vivo durante dos noches en septiembre de 1983 (el 7 en Verona y el 10, en las ruinas del Circo Máximo, en Roma) utilizando la Unidad Móvil de los Rolling Stones. Fue publicado en vinilo solo en Alemania, el Reino Unido y Japón. En ese momento, Reed y su banda estaban en una gira mundial para promocionar el álbum Legendary Hearts. Un video en vivo, A Night with Lou Reed, filmado en un concierto en Nueva York, también fue lanzado para coincidir con el álbum. El video omitió las canciones "Betrayed", "Sally Can't Dance", "Average Guy" y "Some Kinda Love"/"Sister Ray" del 10º show, mientras que agregó "Don't Talk to Me About Work", "Women", "Turn Out the Light" y "New Age" del 7º. En 1996, el álbum fue reeditado bajo el título Live in Concert. A partir de las críticas contemporáneas, la NME se preguntó por qué la mayoría de las canciones provenían de los años de Velvet Underground de Reed, preguntando si era, "porque en Robert Quine, Lou Reed finalmente ha encontrado otro guitarrista simpatico, y está encantado de pelear con él en "Sister Ray" y todas esas otras grandes canciones antiguas que, frustrantemente, simplemente no se han tocado bien durante años". Ken Tucker de The Philadelphia Inquirer le dio a Live in Italy una calificación de cinco de cinco estrellas, declarándolo "una maravillosa encapsulación de la carrera de Reed" encontrando la voz de Reed "ácida e ingeniosa" y que "su fraseo pierde muy poca sutileza en este contexto de arena enorme".Tucker también elogió a Robert Quine, quien "ofrece algunas de las guitarras de rock más finas, ásperas y cáusticas que he escuchado". Live In Italy est un album de Lou Reed enregistré en direct pendant deux nuits en septembre 1983 (le 7 à Vérone et le 10 dans les ruines du Circus Maximus à Rome) à l'aide de l'unité mobile des Rolling Stones. Il est sorti en vinyle uniquement en Allemagne, au Royaume-Uni et au Japon. À l'époque, Reed et son groupe étaient en tournée mondiale pour promouvoir l'album Legendary Hearts. Une vidéo en direct, A Night with Lou Reed , filmée lors d'un concert à New York, est également sortie pour coïncider avec l'album. La vidéo a omis les chansons "Betrayed", "Sally Can't Dance", "Average Guy" et "Some Kinda Love" / "Sister Ray" du 10e spectacle, tout en ajoutant "Don't Talk to Me About Work", "Femmes", "Éteignez la lumière" et "New Age" à partir de la 7e. En 1996, l'album est réédité sous le titre Live in Concert. D'après des critiques contemporaines, le NME s'est demandé pourquoi la plupart des chansons provenaient des années Velvet Underground de Reed, demandant si c'était le cas, "parce qu'en Robert Quine, Lou Reed a enfin trouvé un autre guitariste sympathique, et il est ravi". Ray" et toutes ces autres bonnes vieilles chansons qui n'ont tout simplement pas été jouées correctement depuis des années, c'est frustrant." Ken Tucker de The Philadelphia Inquirer a attribué à Live in Italy une note de cinq étoiles sur cinq, le déclarant "une merveilleuse synthèse de la carrière de Reed" trouvant la voix de Reed "acide et pleine d'esprit" et que "son phrasé perd très peu de subtilité dans cet énorme contexte de l'arène." Tucker a également fait l'éloge de Robert Quine, qui "livre certaines des guitares rock les plus fines, les plus rugueuses et les plus caustiques que j'ai jamais entendues".
viernes, 30 de septiembre de 2022
Lou Reed - Live in Italy (1984)
Tom Waits - The Early Years Vol.1 & 2 (19991-1993)
Tom Waits és un músic,compositor i actor nord-americà. Les seves lletres sovint se centren en el ventre de la societat i es presenten amb la seva veu profunda i grava. Va treballar principalment en el jazz durant la dècada de 1970, però la seva música des de la dècada de 1980 ha reflectit una major influència del blues, el rock, el vodevil i els gèneres experimentals.
The Early Years és una sèrie d'àlbums retrospectius de dues parts de cançons de Tom Waits, que consisteix en enregistraments fets abans de l'àlbum debut de Waits, Closing Time. El primer volum es va publicar el 1991 i el segon el 1993 a Bizarre/Straight. Els enregistraments es van fer entre juliol i desembre de 1971. Algunes de les cançons de l'àlbum apareixen als primers àlbums que Waits va gravar per a Asylum Records. El 2010, els dos volums de The Early Years van ser llançats en vinil per Manifesto Records.
Tom Waits est un musicien, compositeur, auteur-compositeur et acteur américain. Ses paroles se concentrent souvent sur le ventre de la société et sont prononcées avec sa voix profonde et graveleuse. Il a travaillé principalement dans le jazz dans les années 1970, mais sa musique depuis les années 1980 reflète une plus grande influence du blues, du rock, du vaudeville et des genres expérimentaux.
The Early Years est une série d'albums rétrospectifs en deux parties de chansons de Tom Waits, composée d'enregistrements réalisés avant le premier album de Waits, Closing Time. Le premier volume est sorti en 1991 et le deuxième en 1993 sur Bizarre/Straight. Les enregistrements ont été réalisés entre juillet et décembre 1971. Certaines des chansons de l'album apparaissent sur les premiers albums que Waits a enregistrés pour Asylum Records. En 2010, les deux volumes de The Early Years sont sortis en vinyle par Manifesto Records.
Tom Waits is an American musician, composer, songwriter and actor. His lyrics often focus on the underbelly of society and are delivered in his trademark deep, gravelly voice. He worked primarily in jazz during the 1970s, but his music since the 1980s has reflected greater influence from blues, rock, vaudeville, and experimental genres.
The Early Years is a two-part retrospective album series of Tom Waits songs, consisting of recordings made before Waits's debut album, Closing Time. Volume one was released in 1991 and volume two was released in 1993 on Bizarre/Straight. The recordings were made between July and December 1971. Some of the songs on the album appear on the early albums Waits recorded for Asylum Records. In 2010, both volumes of The Early Years were released on vinyl by Manifesto Records.
https://ydray.com/get/t/16644670686198Zuwi742781c7c610jo
jueves, 29 de septiembre de 2022
Taj Mahal & Ry Cooder - Get on Board (2022)
Casi sesenta años después de que tocaron juntos por primera vez, Ry Cooder y Taj Mahal, amigos y colaboradores de toda la vida, se reúnen con un álbum de música de dos maestros del blues piamontés que los han inspirado toda su vida: GET ON BOARD: THE SONGS OF SONNY TERRY & BROWNIE MCGHEE, Con Taj Mahal en la voz, la armónica, la guitarra y el piano y Cooder en la voz, la guitarra, la mandolina y el banjo, junto con Joachim Cooder en la batería y el bajo, el dúo grabó once canciones extraídas de grabaciones y actuaciones en vivo de Terry y McGhee, a quienes escucharon por primera vez cuando eran adolescentes en California Su estilo de blues de Piamonte se hizo popular durante el renacimiento de la música folk de las décadas de 1940 y 50, centrado en la floreciente escena de clubes de la ciudad de Nueva York para el jazz, el boogie-woogie, el blues y la música folk. Terry y McGhee viajaron en los mismos círculos que Woody Guthrie, Pete Seeger, Leadbelly y Josh White, entre otros en una rica mezcla de escritores, actores y músicos. Como una nueva generación emergente en la década de 1960 se inspiró en el folk y el blues, Terry y McGhee recorrieron el mundo como los principales exponentes de la música acústica del Piamonte. Fueron nombrados National Heritage Fellows en 1982 en reconocimiento a sus contribuciones y logros musicales distintivos.
https://ydray.com/get/t/16644500076736mJrsf8d68f52081crf
Creedence Clearwater Revival - At The Royal Albert Hall (2022)
Quin viatge més llarg i estrany ha fet l'àlbum i pel·lícula de concerts de Creedence Clearwater Revival del Royal Albert Hall durant mig segle des que va passar. L'espectacle i el metratge de la carretera van ser gravats per la BBC durant la primera gira europea del grup l'abril de 1970, però mai es van emetre. L'enregistrament probablement es va penjar en les notòries batalles legals entre el grup i el seu segell original, Fantasy Records, tot i que les imatges del concert van aparèixer en diversos moments al llarg de les dècades (fins i tot en un anunci de televisió per a un àlbum de grans èxits de Creedence a un pressupost). els anys 80). Encara més confús, Fantasy va llançar un àlbum en directe molt similar titulat "The Royal Albert Hall Concert" abans d'adonar-se que les cintes havien estat etiquetades per error i que l'àlbum es va gravar deu setmanes abans i a 5.000 milles de distància en el triomfal concert de tornada a casa de la banda a Oakland Coliseum ( l'àlbum es va retitular ràpidament "The Concert"). Però després de cinc dècades d'assegut a les prestatgeries, el concert i la pel·lícula s'estan desplegant de manera elaborada, amb una varietat d'edicions de luxe centrades en un àlbum de 12 cançons i un vídeo llarg que inclou tant un breu documental, narrat, de per descomptat, de Jeff Bridges, el culte del qual a la banda a "The Big Lebowski" l'ha convertit en el patró de Creedence - i, el millor de tot, una pel·lícula electrificant del concert complet (està disponible a Netflix). L'espectacle del Royal Albert Hall captura la banda en el cim absolut dels seus poders, el punt àlgid del superestrellat estranyament breu que els va veure anotar set senzills increïbles del Top 5 i cinc àlbums del Top 10 (dos d'ells número 1) a poc més de dos anys, i després es van esvair tan ràpidament com havien augmentat. De fet, la pel·lícula del concert és el millor document fins ara del que va ser una banda increïble Creedence. Quel long et étrange voyage l'album de concert et le film Creedence Clearwater Revival Royal Albert Hall ont fait depuis un demi-siècle depuis qu'il s'est produit. Le spectacle et les images sur la route ont été enregistrés par la BBC lors de la première tournée européenne du groupe en avril 1970, mais jamais diffusés. L'enregistrement a vraisemblablement été suspendu dans les batailles juridiques notoires entre le groupe et son label d'origine, Fantasy Records, bien que des images du concert soient apparues à plusieurs reprises au fil des décennies (même dans une publicité télévisée pour un album des plus grands succès de Creedence à petit budget dans les années 80). Encore plus déroutant, Fantasy a sorti un album live très similaire intitulé "The Royal Albert Hall Concert" avant de se rendre compte que les bandes avaient été étiquetées par erreur et que l'album avait en fait été enregistré dix semaines plus tôt et à 5 000 miles de là lors du triomphant concert de retour du groupe à Oakland Coliseum ( l'album fut rapidement rebaptisé "The Concert"). Mais après cinq décennies de repos sur les étagères, le concert et le film sont déployés de manière élaborée, avec une variété d'éditions de luxe centrées sur un album de 12 chansons et une longue vidéo qui comprend à la fois un bref documentaire - narré, de bien sûr, par Jeff Bridges, dont le culte du groupe dans "The Big Lebowski" a fait de lui le saint patron de Creedence - et, mieux encore, un film électrisant du concert complet (il est disponible sur Netflix). Le spectacle du Royal Albert Hall capture le groupe au sommet absolu de ses pouvoirs, le point culminant de la superstar incroyablement brève qui les a vus marquer sept incroyables singles du Top 5 et cinq albums du Top 10 (dont deux n ° 1) en un peu plus de deux ans, puis s'estompant aussi rapidement qu'ils avaient augmenté. En fait, le film du concert est le meilleur document à ce jour sur l'incroyable groupe Creedence. What a long, strange trip the long-lost Creedence Clearwater Revival Royal Albert Hall concert album and film has taken in the half century since it happened. The show and the on-the-road footage were recorded by the BBC during the group’s first European tour in April of 1970, but never broadcast. The recording presumably got hung up in the notorious legal battles between the group and its original label, Fantasy Records, although footage from the concert popped up at various times over the decades (even in a TV commercial for a budget Creedence greatest-hits album in the ‘80s). Even more confusingly, Fantasy released a very similar live album titled “The Royal Albert Hall Concert” before realizing that the tapes had been mistakenly labeled and the album was actually recorded ten weeks earlier and 5,000 miles away at the band’s triumphant Oakland Coliseum homecoming concert (the album was quickly retitled “The Concert”). But after five decades of sitting on shelves, the concert and film are being rolled out in elaborate fashion, with a variety of deluxe editions centered around a 12-song album and a long-form video that includes both a brief documentary — narrated, of course, by Jeff Bridges, whose worship of the band in “The Big Lebowski” has made him the patron saint of Creedence - and, best of all, an electrifying film of the full concert (it’s available on Netflix). The Royal Albert Hall show captures the band at the absolute peak of its powers, the high-water mark of the freakishly brief superstardom that saw them scoring an incredible seven Top 5 singles and five Top 10 albums (two of them No. 1s) in just over two years, and then fading just as quickly as they had risen. In fact, the concert film is the best document to date of what an incredible band Creedence was. https://ydray.com/get/t/1664448950872OvUZb8767aa9aa1fPq
Roger Waters - Dark Side Of The Moon World Tour (2007)
The Dark Side of the Moon Live es una gira mundial realizada por Roger Waters, cantante y compositor de la banda inglesa Pink Floyd, como expresión de su deseo de interpretar el mítico álbum The Dark Side of the Moon luego de la histórica reunión con sus antiguos compañeros de banda durante el concierto Live 8 en julio de 2005, la misma tuvo como puntapié inicial el 2 de junio de 2006 en la ciudad de Lisboa y concluyó en junio de 2008 en la ciudad de San Petersburgo. El espectáculo tiene una duración de casi tres horas, dividido en tres partes; la primera con temas clásicos de Pink Floyd junto con algunos de la carrera en solitario de Roger Waters, la segunda parte en la que se desarrolla íntegramente The Dark Side of the Moon, y por último un bis con algunas piezas de The Wall. La gira mundial tuvo una asistencia de 2,6 millones de personas aproximadamente, con un total de 119 shows que recorrió 35 países de Europa, Norteamérica, Latinoamérica, Asia y Oceanía. Mark Fisher, como ya hiciera con la gira The Wall de Pink Floyd, es el encargado del diseño del espectáculo, que cuenta con una serie de elementos que hacen del concierto un espectáculo de luz, imagen y por supuesto sonido. Pantalla gigante en el escenario, muñecos hinchables de un astronauta y del mítico cerdo del álbum Animals, y sonido cuadrafónico son algunos de estos elementos. Toco en el Palau Sant Jordi de Barcelona el 21 de abril de 2007. The Dark Side of the Moon Live est une tournée mondiale réalisée par Roger Waters, chanteur et auteur-compositeur du groupe anglais Pink Floyd, comme expression de son désir d'interpréter l'album mythique The Dark Side of the Moon après la rencontre historique avec son anciens camarades du groupe lors du concert Live 8 en juillet 2005, il a débuté le 2 juin 2006 dans la ville de Lisbonne et s'est terminé en juin 2008 dans la ville de Saint-Pétersbourg. Le spectacle dure près de trois heures, divisé en trois parties ; la première avec des chansons classiques de Pink Floyd ainsi que certaines de la carrière solo de Roger Waters, la deuxième partie dans laquelle The Dark Side of the Moon est pleinement développé, et enfin un rappel avec quelques morceaux de The Wall. La tournée mondiale a attiré environ 2,6 millions de personnes, avec un total de 119 spectacles qui ont fait le tour de 35 pays en Europe, en Amérique du Nord, en Amérique latine, en Asie et en Océanie. Mark Fisher, comme il l'a fait avec la tournée The Wall de Pink Floyd, est en charge de la conception du spectacle, qui comporte une série d'éléments qui font du concert un spectacle de lumière, d'image et bien sûr de son. Écran géant sur scène, poupées gonflables d'un astronaute et du cochon mythique de l'album Animals, et son quadriphonique sont quelques-uns de ces éléments. Je joue au Palau Sant Jordi à Barcelone le 21 avril 2007.
domingo, 18 de septiembre de 2022
Deep Purple - The Complete Albums 1970-1976 [10-CD Box Set] (2013)
La caixa inclou els següents àlbums clàssics de Deep Purple: 1. Concert per a grup i orquestra (amb The Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Malcolm Arnold) 2. In Rock 3. Fireball 4. Machine Head 5. Made in Japan 6. Who Do We Think Som 7. Burn 8. Stormbringer 9. Vine Taste The band 10. Made In Europe Le coffret comprend les albums Deep Purple classiques suivants : 1. Concerto For Group & Orchestra (avec The Royal Philharmonic Orchestra dirigé par Malcolm Arnold) 2. In Rock 3. Fireball 4. Machine Head 5. Made In Japan 6. Who Do We Think We Are 7. Burn 8. Stormbringer 9. Come Taste The band 10. Made In Europe Le coffret comprend les albums Deep Purple classiques suivants : 1. Concerto For Group & Orchestra (avec The Royal Philharmonic Orchestra dirigé par Malcolm Arnold) 2. In Rock 3. Fireball 4. Machine Head 5. Made In Japan 6. Who Do We Think We Are 7. Burn 8. Stormbringer 9. Come Taste The band 10. Made In Europe https://ydray.com/get/t/16634973704595AjSw98a2bb43fd75Xz
miércoles, 14 de septiembre de 2022
Lou Reed - Between Thought And Expression - The Lou Reed Anthology - (3 CDs) (1992)
Entre el pensamiento y la expresión: La antología de Lou Reed es un box set de Lou Reed. Este lanzamiento de 1992 cubre los primeros 20 años de su carrera en solitario, incluyendo las canciones de estudio inéditas "Downtown Dirt", una versión temprana de "Leave Me Alone", "America (Star Spangled Banner)" de Francis Scott Key de las sesiones de Growing Up in Public de 1980 y un extracto editado del álbum Metal Machine Music. Además, hay temas en vivo inéditos: "Heroin" de 1976 con el trompetista de jazz Don Cherry, "Here Comes the Bride" de 1978 y "Voices of Freedom" de la gira de Amnistía Internacional A Conspiracy of Hope. El set también contó con el lado B de 1975 "Nowhere at All" y "Little Sister" de la banda sonora de la película de 1983 Get Crazy. Rob Bowman le pidió a Jeffrey Morgan que nombrara la antología de Lou Reed que estaba armando con Reed para RCA Records. Morgan lo llamó Between Thought and Expression, citando su canción favorita de Velvet Underground "Some Kinda Love". A cambio, Bowman agradeció a Morgan en sus notas a la antología.
Jimi Hendrix & Little Richard - Friends From The Beginning (1972)
Friends from the Beginning - Little Richard and Jimi Hendrix és un àlbum amb cançons suposadament gravades per Little Richard entre 1964 i la seva data de llançament de 1972. Aquest llançament de l'any 72 amb un segell petit, Ala, va incloure versions llargues i estèreo de temes publicats originalment Vee jay; especialment importants van ser els slow blues de Fats Domino, "Goin' Home Tomorrow" (també conegut com "Goin' Home"), amb Don. i Dewey, amb Don al violí elèctric!; i "Lawdy, Miss Clawdy", la millor portada" d'aquest número llegendari, originada per l'home que va instar Little Richard a contactar amb el seu segell, Specialty Records. Aquestes dues cançons, juntament amb "Hound Dog", "Whole Lotta Shakin' Goin' On", "Money Honey" i "Goodnight, Irene", van comptar amb Don i Dewey, que sovint feien espectacles amb un tipus anomenat Maurice James, que també interpretava a Upsetter per a la banda de Richard! És possible que el nom de Jimi no es trobi a la companyia. arxius per a la sessió del 30 de juny de 1964 a Los Angeles, però les "evidències" estan al costat de... sí, en Jimi és aquí. I se'l pot *escoltar*! (Escolta les notes agudes a la guitarra de "Tomorrow" Els temes que s'han recuperat eren, estranyament, temes recentment gravats per Reprise Records, que van sortir l'any 2005, amb diferents títols de cançons, i en dos casos, mescles marcadament diferents (en instrumentals), i en una altra versió de "Why Don" de Hank Williams. no m'estimes?".
Ozzy Osbourne - Patient Number 9 (2022)
El cantant i compositor Ozzy Osbourne, inclòs al Saló de la Fama del Rock and Roll i guanyador d'un Grammy, presenta amb orgull el seu nou àlbum esperat amb ansietat, Patient Number 9, disponible ara a través d'Epic Records / Sony Music Australia. Des de la porta, el pacient número 9 ha provocat aplaudiments crítics unànimes. Consequence of Sound va proclamar: "De principi a fi, Patient Number 9 és una oferta d'estudi d'Ozzy inspirada i coherent", i Metal Hammer la va puntuar "4 de 5 estrelles" i va certificar: "Sembla el príncep de la merda". La foscor passa una estona absolutament aclaparadora, amb una colla dels seus companys i, estranyament, una nova sensació d'ambició artística ". The Guardian també ho va puntuar "4 de 5 estrelles", mentre que Revolver Magazine va assegurar que "aquest pacient de heavy metal només sona carregat, encara no està preparat per a cap adéu o cançons del cigne". El nou àlbum és el primer llançament des de l'aclamat àlbum d'Osbourne, aclamat per la crítica, a tot el món, l'àlbum Ordinary Man del 2020. Produït per Andrew Watt (que s'encarregava de les mateixes funcions a Ordinary Man), el nou àlbum marca el 13è àlbum d'estudi en solitari d'Osbourne. És pesat, contundent, és històric; és tot el que voldríeu d'un disc d'Ozzy Osbourne i potser més. Treballant amb el productor Watt per segona vegada, Ozzy va donar la benvinguda a convidats dinàmics de la llista A. Per primera vegada, el cofundador, guitarrista i mestre de riffs de Black Sabbath Tony Iommi apareix en un àlbum en solitari d'Ozzy. El disc també compta amb els guitarristes Jeff Beck, Eric Clapton, Mike McCready de Pearl Jam i Zakk Wylde, una mà dreta de llarga data i una bèstia de sis cordes, que toca la majoria de les cançons. Durant la major part de l'àlbum, Chad Smith de Red Hot Chili Peppers va mantenir la bateria, mentre que el difunt Taylor Hawkins de Foo Fighters apareix en tres cançons. El vell amic i membre de la banda OZZY Robert Trujillo de Metallica toca el baix a la majoria de temes de l'àlbum, amb Duff McKagan de Guns N' Roses i Chris Chaney de Jane's Addiction subministrant el baix en algunes cançons.
sábado, 10 de septiembre de 2022
Ian Gillan Band - Scarabus [1989]
Aquesta pista, gravada en directe al Budokan Hall, Tòquio, Japó, el 22 de setembre de 1977, formava part originalment del doble LP Live at the Budokan, i s'havia omès de l'edició del Regne Unit per error. Ian Gillan va reutilitzar la melodia vocal de la cançó principal "Scarabus" a la cançó "Disturbing the Priest" sis anys més tard, a l'àlbum Born Again (1983) durant el seu curt període amb la banda britànica de hard rock/heavy metal Black Sabbath. . El riff de guitarra de "Mercury High" és el mateix que el guitarrista Ray Fenwick a "Back USA" del seu àlbum en solitari de 1971 Keep America Beautiful, Get a Haircut. Ian Gillan mai va sonar del tot còmode en la primera encarnació de la Ian Gillan Band, molt probablement perquè els seus col·legues estaven més interessats en el rock progressiu que ell. No és que Gillan fos advers al prog, després de tot això era la Ian Gillan Band, i si no volia avançar en aquesta direcció, no ho faria, però mai no va sonar del tot còmode amb això. Això estava segur de Clear Air Turbulence, una exploració completa del jazz fusió i el rock progressiu on la banda sonava a gust i el cantant sonava provisional, que potser va ser la raó per la qual IGB va fer un 180 per al seu tercer àlbum, Scarabus. Llançat només sis mesos després de Clear Air Turbulence, Scarabus és molt més dur que el seu predecessor, però encara hi ha flors de les seves inclinacions més experimentals, sobretot com cauen fàcilment en un groove de fusió funk. La seva presència només fa èmfasi en com Gillan sona millor quan simplement està balancejant. I de tant en tant té l'oportunitat de fer-ho aquí, però massa sovint els riffs són transparentment complicats, no enganxosos, o la música es trenca en instrumentals de jazz inventats. En comparació amb Clear Air Turbulence, Scarabus sona com a rock dur sense adulterar, però mai no s'abandona; sempre sona autoconscient. Aquesta autoconsciència només es veu millorada per la manca de material fort: "Mad Elaine" s'acosta a ser memorable, però la majoria de les cançons sonen com a excuses per al rock. Fins i tot si Scarabus és un fracàs, és interessant per als fans de Gillan de llarga data, ja que ofereix una prova que IGB eren músics talentosos que no podien oferir el rock dur que anhelava el seu cantant. Escoltant Scarabus en retrospectiva, no és d'estranyar que es va dissoldre IGB després d'aquest àlbum. [La reedició inicial del CD de Virgin de Scarabus contenia una versió en directe de "My Baby Loves Me" com a bonus track; La reedició de 1999 d'Eagle/Spitfire va conservar el bonus track.]
The Who - The Kids Are Alright (1979)
The Kids Are Alright és un àlbum de banda sonora del grup de rock britànic The Who, un acompanyant del documental homònim de la banda. Com a àlbum recopilatori, serveix com una mirada retrospectiva als grans èxits de la banda al llarg de la seva carrera fins al punt que va ser llançat. La majoria de les cançons són enregistraments en directe, més que les versions originals d'estudi. Va ser llançat originalment com a àlbum doble el juny de 1979 a Polydor Records al Regne Unit i MCA Records als Estats Units. La interpretació de "My Wife" va ser d'un concert que The Who va filmar per a The Kids Are Alright al Gaumont State Cinema de Kilburn; no obstant això, el metratge no es va utilitzar a la pel·lícula. Aquest espectacle es va restaurar més tard per a DVD i es va publicar com a The Who at Kilburn: 1977 el 2008. "Tommy Can You Hear Me" va tenir un outro més llarg amb Roger Daltrey repetint la paraula "Tommy" abans que Keith Moon cridés "'Ello!" per acabar la cançó. L'àlbum de la banda sonora va funcionar bé als Estats Units, on va assolir el número 8 a la llista d'àlbums de Billboard i va ser platí, mentre que va assolir el número 26 a les llistes del Regne Unit. L'àlbum de la banda sonora Kids Are Alright es va reeditar en el seu embalatge original amb el llibret de 20 pàgines i dos LP en vinil de colors (LP1 en vinil vermell, LP2 en vinil blau) per al Record Store Day del 2018. L'àlbum de la banda sonora doble LP de The Kids Are Alright conté material que en realitat no apareix a la pel·lícula, mentre que la pel·lícula conté material que no apareix a la banda sonora. Els números originals del CD van editar el que havia estat la quarta cara de l'àlbum a causa de les limitacions tècniques existents en aquell moment, però la llista completa de cançons es va restaurar a la reedició del CD de 2000. Algunes cançons eren idèntiques a les versions originals, que a la pel·lícula The Who es van sincronitzar amb els llavis a la reproducció. La banda sonora, extreta de diversos clips de pel·lícules, estrenes regulars i actuacions escèniques especials, va ser remezclada per John Entwistle. Va oferir versions alternatives de material publicat anteriorment, principalment talls en directe, molts dels quals, especialment 'Sparks', 'See Me, Feel Me', 'Baba O'Riley' i 'Won't Get Fooled Again'. The Kids Are Alright va arribar al número 26 al Regne Unit i al número 8 als Estats Units. The Kids Are Alright est un album de la bande originale du groupe de rock britannique The Who, un compagnon du film documentaire du groupe du même nom. En tant qu'album de compilation, il sert de regard rétrospectif sur les plus grands succès du groupe tout au long de sa carrière jusqu'à sa sortie. La plupart des pistes sont des enregistrements en direct, plutôt que les versions studio originales. Il est initialement sorti en double album en juin 1979 sur Polydor Records au Royaume-Uni et MCA Records aux États-Unis. La performance de "My Wife" était tirée d'un concert que The Who a filmé pour The Kids Are Alright au Gaumont State Cinema à Kilburn ; cependant, les images n'ont pas été utilisées dans le film. Cette émission a ensuite été restaurée sur DVD et publiée sous le nom de The Who at Kilburn: 1977 en 2008. "Tommy Can You Hear Me" a eu une sortie plus longue avec Roger Daltrey répétant le mot "Tommy" avant que Keith Moon ne crie "'Ello!" pour terminer la chanson. L'album de la bande originale s'est bien comporté aux États-Unis où il a culminé à la 8e place du classement des albums Billboard et est devenu platine, tandis qu'il a culminé à la 26e place des charts britanniques. L'album de la bande originale de Kids Are Alright a été réédité dans son emballage d'origine avec le livret de 20 pages et deux LP sur vinyle coloré (LP1 sur vinyle rouge, LP2 sur vinyle bleu) pour Record Store Day en 2018. L'album de la bande originale du double LP pour The Kids Are Alright contient du matériel qui n'apparaît pas réellement dans le film, tandis que le film contient du matériel qui n'apparaît pas sur la bande originale. Les numéros originaux du CD ont édité ce qui avait été la quatrième face de l'album en raison des limitations techniques alors existantes, mais la liste complète des pistes a été restaurée dans la réédition du CD de 2000. Certaines pistes étaient identiques aux versions originales, qui dans le film The Who se synchronisaient sur les lèvres avec la lecture. La bande originale, tirée de divers extraits de films, de sorties régulières et de performances spéciales, a été remixée par John Entwistle. Il proposait des versions alternatives de matériel précédemment publié, principalement des coupes en direct, dont beaucoup, en particulier "Sparks", "See Me, Feel Me", "Baba O'Riley" et "Won't Get Fooled Again". The Kids Are Alright a atteint la 26e place au Royaume-Uni et la 8e aux États-Unis.
viernes, 9 de septiembre de 2022
Eric Clapton - Me And Mr. Johnson (2004)
Deu anys després del seu primer àlbum de blues, From the Cradle, Eric Clapton va llançar Me and Mr. Johnson, un àlbum d'homenatge al seu heroi, el llegendari bluesman Robert Johnson. No és que aquesta sigui la primera vegada que Clapton ret homenatge a Johnson. Al llarg de la seva carrera, Clapton no només s'ha inspirat en Johnson, sinó que ha interpretat les seves cançons en moments clau: "Ramblin' on My Mind" al seu àlbum clàssic amb John Mayall, Bluesbreakers; "Four Until Late" al primer disc de Cream; i, el més memorable, la portada devorada de "Crossroads" on Wheels of Fire que es va convertir en el seu himne i, sens dubte, el seu moment definitori. Tenint en compte aquesta llarga història, potser un homenatge de llarga durada era inevitable, però jo i el Sr. Johnson encara som benvinguts, en part perquè fa molt de temps que aquest guitarrista sonava tan còmode i relaxat, com si es divertís fent música. . Amb la possible excepció de l'àlbum de duet irregular però encantador de B.B. King, Riding With the King, aquest és simplement el disc més divertit que ha fet des de From the Cradle i, en alguns aspectes, és un àlbum de blues millor que aquest, ja que mai sona tan seriós. com aquell assumpte de guitarra pesada. Tenint en compte les lletres ombrívoles i de vegades esgarrifoses que va escriure Johnson: Clapton admet que "Al principi [la seva música] em feia por en la seva intensitat", un resum precís de la naturalesa inquietant d'aquells 29 costats que va tallar el bluesman als anys 30; és una mica irònic. que aquest homenatge acaba sent divertit, no fosc, però el toc lleuger fa que sigui un àlbum millor. Aquesta lleugeresa prové del profund amor que Clapton té per aquesta música, ja que l'entusiasme i el gaudi que ell i la seva banda -tots els vells habituals com Andy Fairweather-Low i Billy Preston als teclats- donen a la interpretació uns resultats lleugers i infecciosos de l'àlbum. Tot i que això dóna com a resultat versions de "If I Had Possession Over Judgment Day" i "Hell Hound on My Trail" que sonen a qualsevol cosa menys embruixades, sonen bé al costat de les exaltacions de "They're Red Hot". ," "Last Fair Deal Gone Down" i "Stop Breaking Down Blues", ja que tots sonen com si Clapton s'ho passi molt bé. Alguns podrien tenir problemes amb això, i d'altres poden trobar que l'àlbum s'ha produït amb massa cura, és cert que els àlbums de blues no haurien de comptar mai amb un crèdit per a Pro Tools, com ho fa, però aquest és un homenatge sincer que es troba entre els àlbums més agradables de Clapton. Dix ans après son premier album entièrement blues, From the Cradle, Eric Clapton a sorti Me and Mr. Johnson, un album hommage à son héros, le légendaire bluesman Robert Johnson. Ce n'est pas la première fois que Clapton rend hommage à Johnson. Tout au long de sa carrière, Clapton s'est non seulement inspiré de Johnson, mais il a repris ses chansons à des moments charnières : "Ramblin' on My Mind" sur son album classique avec John Mayall, Bluesbreakers ; " Four Until Late " sur le premier album de Cream ; et, le plus mémorable, la reprise déchaînée de "Crossroads" sur Wheels of Fire qui est devenue son hymne et sans doute son moment déterminant. Compte tenu de cette longue histoire, un hommage complet était peut-être inévitable, mais Me and Mr. Johnson est toujours le bienvenu, en partie parce que cela fait longtemps que ce guitariste n'a pas semblé si confortable et détendu, comme s'il s'amusait à faire de la musique. . À l'exception peut-être de l'album en duo tacheté mais charmant de B.B. King Riding With the King, c'est tout simplement le disque le plus agréable qu'il ait fait depuis From the Cradle, et à certains égards, c'est un meilleur album de blues que cela puisqu'il ne sonne jamais aussi obstinément sérieux comme cette affaire de guitare lourde. Compte tenu des paroles sombres et parfois effrayantes que Johnson a écrites - Clapton admet que "Au début [sa musique] m'a fait peur dans son intensité", un résumé précis de la nature obsédante de ces 29 faces que le bluesman a coupées dans les années 30 - c'est un peu ironique que cet hommage finit par être amusant, pas sombre, mais la touche légère en fait un meilleur album. Cette légèreté vient de l'amour profond que Clapton porte à cette musique, puisque l'enthousiasme et le plaisir que lui et son groupe - tous les anciens habitués comme Andy Fairweather-Low plus Billy Preston aux claviers - donnent les résultats de la performance dans la sensation légère et contagieuse de l'album. Bien que cela se traduise par des versions de "If I Had Possession Over Judgment Day" et "Hell Hound on My Trail" qui sonnent tout sauf hantées, elles sonnent bien à côté des rave-ups rapides de "They're Red Hot". ," "Last Fair Deal Gone Down" et "Stop Breaking Down Blues" puisque tous donnent l'impression que Clapton passe un sacré bon moment. Certains pourraient être en désaccord avec cela, et d'autres peuvent trouver l'album trop bien produit – certes, les albums de blues ne devraient jamais se vanter d'avoir un crédit pour Pro Tools, comme c'est le cas – mais c'est un hommage sincère qui fait partie des albums les plus agréables de Clapton.
jueves, 8 de septiembre de 2022
Ian Gillan & Tony Iommy - WhoCares (2012)
Ian Gillan i Tony Iommi van sorprendre a tothom el 2011 en llançar un senzill benèfic: Out Of My Mind, renovant la col·laboració que va portar a la parella a gravar l'àlbum de Black Sabbath Born Again el 1984. Ni més ni menys que Jason Newsted (Metallica), Jon Lord. , Nicko McBrain (Iron Maiden) i Linde LindstrA¶m (HIM) van donar suport a les dues llegendes del rock. Aquest nou projecte no només s'ha unit per la diversió de les coses, sinó que s'ha unit per una causa: reconstruir i ajudar l'escola de música de Gyumari, Armènia. El single va ser un moment alegre i inspirat. Iommi i Gillan ara han decidit fer de WhoCares un àlbum per als seus devots fans. Cançons clàssiques i moltes rareses i material inèdit en un CD de música rara fantàstica. Això és molt més que un àlbum en solitari de Gillan o una antologia de Deep Purple, és un autèntic objecte de col·leccionista i ha de tenir-ho per a tots els fans d'Ian Gillan i Tony Iommi. Ian Gillan et Tony Iommi ont surpris tout le monde en 2011 en sortant un single caritatif : Out Of My Mind, renouvelant la collaboration qui avait conduit le duo à enregistrer l'album de Black Sabbath Born Again en 1984. Nul autre que Jason Newsted (Metallica), Jon Lord , Nicko McBrain (Iron Maiden) et Linde LindstrA¶m (HIM) ont soutenu les deux légendes du rock. Non seulement jammer ensemble pour le simple plaisir des choses, ce nouveau projet s'est uni pour une cause - reconstruire et aider l'école de musique de Gyumari, en Arménie. Le single a été un moment joyeux et inspiré. Iommi et Gillan ont maintenant décidé de faire de WhoCares un album pour leurs fans dévoués. Chansons classiques et beaucoup de raretés et de matériel inédit sur un seul CD de musique rare fantastique. C'est bien plus qu'un album solo de Gillan ou une anthologie Deep Purple, c'est un véritable objet de collection et un must pour tous les fans de Ian Gillan et Tony Iommi.
martes, 6 de septiembre de 2022
Kiss - The Best Of Kiss Volume 1, 2 & 3 (2003 - 2006)
Kiss és una banda de rock nord-americana formada a la ciutat de Nova York el 1973 per Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss. Conegut per la pintura facial i els vestits escènics dels seus membres, el grup va assolir protagonisme a mitjans dels anys setanta amb espectacles en directe impactants, que van comptar amb l'espiga de foc, escopir sang, fumar guitarres, disparar coets, bateries levitants i pirotècnia. La banda ha passat per diversos canvis de formació, amb Stanley i Simmons els únics membres consistents. La formació original i més coneguda estava formada per Stanley (veu i guitarra rítmica), Simmons (veu i baix), Frehley (guitarra principal i veu) i Criss (bateria i veu). Amb el seu maquillatge i vestuari, els membres de la banda van adoptar el personatge de personatges d'estil còmic: el Starchild (Stanley), el Dimoni (Simmons), el Spaceman o Space Ace (Frehley) i el Catman (Criss). A causa de diferències creatives, Criss va abandonar la banda el 1980 i Frehley el 1982, encara que tots dos tornarien més tard. El 1983, Kiss va començar a actuar sense maquillatge i disfresses, cosa que va marcar l'inici de l'era "desemmascarada" de la banda que duraria més d'una dècada. La banda va experimentar un ressorgiment comercial durant aquesta època, amb l'àlbum certificat Platinum Lick It Up els va presentar amb èxit a una nova generació de fans, i els seus vídeos musicals van rebre regularment a MTV. Eric Carr, que havia substituït a Criss el 1980, va morir el 1991 d'un càncer de cor i va ser substituït per Eric Singer. Com a resposta a una onada de nostàlgia de Kiss a mitjans dels anys noranta, la formació original es va reunir el 1996, que també va veure el retorn del seu maquillatge i vestuari escènic. La gira de reunió resultant va tenir un gran èxit, amb una recaptació de 143,7 milions de dòlars, convertint-se en la gira més exitosa de la banda fins ara. Criss i Frehley van deixar la banda de nou, i han estat substituïts per Singer i Tommy Thayer, respectivament. La banda ha continuat amb el seu maquillatge escènic original, amb Singer i Thayer utilitzant el maquillatge original de Catman i Spaceman, respectivament. El setembre de 2018, Kiss va anunciar que, després de 45 anys d'enregistraments i actuacions, s'embarcaria en la seva última gira, la End of the Road World Tour, que va començar el gener de 2019 i actualment està previst que conclogui el 2023. Kiss es considera com una de les bandes de rock més influents de tots els temps, així com una de les bandes més venudes de tots els temps, que afirma haver venut més de 100 milions de discos a tot el món, inclosos 21 milions d'àlbums certificats per la RIAA. Kiss també ha guanyat 30 àlbums d'or, la major part de qualsevol banda dels Estats Units. Kiss té 14 àlbums de platí, tres dels quals van obtenir diversos platí. El 10 d'abril de 2014, els quatre membres originals de Kiss van ser incorporats al Saló de la Fama del Rock and Roll. Kiss va ser classificada per MTV com la novena "Greatest Metal Band of All Time" i va ocupar el desè lloc a la llista "100 Greatest Artists of Hard Rock" de VH1, a més de ser classificada com la tercera "Millor banda de metall i Hard Rock en directe de tots". Time" de la revista Loudwire. Kiss est un groupe de rock américain formé à New York en 1973 par Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley et Peter Criss. Connu pour la peinture faciale et les tenues de scène de ses membres, le groupe a pris de l'importance au milieu des années 1970 avec des performances live choquantes, qui comportaient des cracheurs de feu, des crachats de sang, des guitares fumantes, des tirs de roquettes, des kits de batterie en lévitation et des pièces pyrotechniques. Le groupe a connu plusieurs changements de line-up, Stanley et Simmons étant les seuls membres cohérents. Le line-up original et le plus connu était composé de Stanley (chant et guitare rythmique), Simmons (chant et basse), Frehley (guitare principale et chant) et Criss (batterie et chant). Avec leur maquillage et leurs costumes, les membres du groupe ont pris la personnalité de personnages de style bande dessinée: le Starchild (Stanley), le Demon (Simmons), le Spaceman ou Space Ace (Frehley) et le Catman (Criss). En raison de différences créatives, Criss a quitté le groupe en 1980 et Frehley en 1982, bien que les deux reviendraient plus tard. En 1983, Kiss a commencé à se produire sans maquillage ni costumes, marquant le début de l'ère "démasquée" du groupe qui durera plus d'une décennie. Le groupe a connu une résurgence commerciale à cette époque, avec l'album certifié Platine Lick It Up les présentant avec succès à une nouvelle génération de fans, et ses vidéoclips étant diffusés régulièrement sur MTV. Eric Carr, qui avait remplacé Criss en 1980, est décédé en 1991 d'un cancer du cœur et a été remplacé par Eric Singer. En réponse à une vague de nostalgie de Kiss au milieu des années 1990, le line-up original se réunit en 1996, qui voit également le retour de son maquillage et de ses costumes de scène. La tournée de retrouvailles qui en a résulté a été un grand succès, rapportant 143,7 millions de dollars, ce qui en fait la tournée la plus réussie du groupe à ce jour. Criss et Frehley ont ensuite quitté à nouveau le groupe et ont été remplacés respectivement par Singer et Tommy Thayer. Le groupe a continué avec son maquillage de scène original, Singer et Thayer utilisant respectivement le maquillage original de Catman et Spaceman. En septembre 2018, Kiss a annoncé qu'après 45 ans d'enregistrement et d'interprétation, il entamerait sa dernière tournée, la tournée mondiale End of the Road, qui a débuté en janvier 2019 et devrait se terminer en 2023. Kiss est considéré comme l'un des groupes de rock les plus influents de tous les temps, ainsi que l'un des groupes les plus vendus de tous les temps, affirmant avoir vendu plus de 100 millions de disques dans le monde, dont 21 millions d'albums certifiés RIAA. Kiss a également remporté 30 albums d'or, le plus grand nombre de tous les groupes américains. Kiss a 14 albums Platine, dont trois ont obtenu plusieurs disques de Platine. Le 10 avril 2014, les quatre membres originaux de Kiss ont été intronisés au Rock and Roll Hall of Fame. Kiss a été classé par MTV comme le neuvième « Greatest Metal Band of All Time », et s'est classé dixième sur la liste des « 100 Greatest Artists of Hard Rock » de VH1, en plus d'être classé troisième « Best Metal and Hard Rock Live Band of All ». Time" par le magazine Loudwire. Kiss is an American rock band formed in New York City in 1973 by Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley, and Peter Criss. Known for its members' face paint and stage outfits, the group rose to prominence in the mid-1970s with shocking live performances, which featured fire-breathing, blood-spitting, smoking guitars, shooting rockets, levitating drum kits, and pyrotechnics. The band has gone through several line-up changes, with Stanley and Simmons the only consistent members. The original and best-known line-up consisted of Stanley (vocals and rhythm guitar), Simmons (vocals and bass), Frehley (lead guitar and vocals), and Criss (drums and vocals). With their make-up and costumes, the band members took on the personae of comic book-style characters: the Starchild (Stanley), the Demon (Simmons), the Spaceman or Space Ace (Frehley), and the Catman (Criss). Due to creative differences, Criss departed the band in 1980 and Frehley in 1982, though both would return later. In 1983, Kiss began performing without make-up and costumes, marking the beginning of the band's "unmasked" era that would last for over a decade. The band experienced a commercial resurgence during this era, with the Platinum-certified album Lick It Up successfully introducing them to a new generation of fans, and its music videos receiving regular airplay on MTV. Eric Carr, who had replaced Criss in 1980, died in 1991 of heart cancer and was replaced by Eric Singer. In response to a wave of Kiss nostalgia in the mid-1990s, the original line-up reunited in 1996, which also saw the return of its make-up and stage costumes. The resulting reunion tour was highly successful, grossing $143.7 million, making it the band's most successful tour to date. Criss and Frehley subsequently left the band again, and have been replaced by Singer and Tommy Thayer, respectively. The band has continued with its original stage make-up, with Singer and Thayer using the original Catman and Spaceman make-up, respectively. In September 2018, Kiss announced that, after 45 years of recording and performing, it would embark on its final tour, the End of the Road World Tour, which started in January 2019 and is currently set to conclude in 2023. Kiss is regarded as one of the most influential rock bands of all time, as well as one of the best-selling bands of all time, claiming to have sold more than 100 million records worldwide, including 21 million RIAA-certified albums. Kiss has also earned 30 Gold albums, the most of any band from the United States. Kiss has 14 Platinum albums, three of which earned multi-Platinum. On April 10, 2014, the four original members of Kiss were inducted into the Rock and Roll Hall of Fame. Kiss was ranked by MTV as the ninth "Greatest Metal Band of All Time", and placed tenth on VH1's "100 Greatest Artists of Hard Rock" list, as well as being ranked as the third "Best Metal and Hard Rock Live Band of All Time" by Loudwire magazine. https://ydray.com/get/t/16623991229843tXhk7d64bc4aada3YK
Suscribirse a:
Entradas (Atom)







































