jueves, 7 de agosto de 2025

Monografico dedicado a Frank Zappa (5)

5º Programa dedicado a Frank Zappa

 Roxy & Elsewhere es un álbum doble en vivo de Frank Zappa y The Mothers, lanzado el 10 de septiembre de 1974. La mayoría de las canciones se grabaron los días 8, 9 y 10 de diciembre de 1973 en el Teatro Roxy de Hollywood, California. El material de los conciertos de Roxy se modificó posteriormente con algunas sobregrabaciones en el estudio, mientras que los temas de "Elsewhere" ("Son of Orange County" y "More Trouble Every Day") se grabaron el 8 de mayo de 1974 en el Edinboro State College de Edinboro, Pensilvania (y partes de "Son of Orange County" el 11 de mayo de 1974 en el Teatro Auditorium de Chicago, Illinois [último concierto]) y no contienen material sobregrabado. El álbum se compone principalmente de grabaciones de tres conciertos en el Teatro Roxy de Hollywood e incluye temas inéditos en ningún álbum de Zappa/Mothers. El tema de apertura, "Penguin in Bondage", es una edición de las actuaciones en el Roxy y la fecha en Chicago, con el solo de guitarra extraído de la prueba de sonido y rodaje del 12-8-73. El solo de guitarra de "Son of Orange County" es uno de los pocos solos de guitarra de Zappa editados juntos a partir de más de un concierto, en este caso las fechas en Edinboro y Chicago. Algunos de los temas inéditos de los conciertos en el Roxy circulan como bootlegs, así como la totalidad del concierto en Edinboro. Otros temas se publicaron en los volúmenes uno, tres y cuatro de la serie "You Can't Do That on Stage Anymore". Por cierto, se puede escuchar a Zappa, en las cintas publicadas e inéditas del Roxy, hablando de la creación de una película que podría ser "transmitida por televisión", además de recordar al público que no se sienta "incómodo" cerca de las intimidantemente grandes cámaras de 16 mm. Zappa mezcló y anunció una versión cuadrafónica de cuatro canales del álbum, pero esta nunca se publicó. El CD de 2014, "Roxy" de Proxy, incluye material adicional de los conciertos de Roxy, incluyendo versiones alternativas de algunas canciones de "Roxy & Elsewhere", sin sobregrabaciones. En el documental "Genesis: Together and Apart", Phil Collins afirma que los dos solos de batería de "Don't You Ever Wash That Thing?" lo inspiraron a pedirle a Chester Thompson que fuera el baterista de gira de Genesis a finales de 1976. Collins y Thompson también usaron el redoble de batería del estribillo de "More Trouble Every Day" en la coda de las versiones en vivo de la canción de Genesis "Afterglow". El 2 de febrero de 2018, Zappa Records/UMe lanzó The Roxy Performances, un recopilatorio definitivo que recopila los cuatro conciertos públicos del 9 al 10 de diciembre de 1973, además del rodaje y la prueba de sonido del 8 de diciembre, cada uno presentado en su totalidad sin sobregrabaciones, junto con contenido adicional que incluye rarezas de un ensayo, temas inéditos y momentos destacados de la sesión de grabación en Bolic Sound. El 17 de junio de 2022, Zappa Records/UMe lanzó Zappa/Erie, una caja de seis CD que incluye el concierto completo del 8 de mayo de 1974 en Edinboro, que fue una de las fuentes de "Son of Orange County" y "More Trouble Every Day" de Roxy & Elsewhere.
Roxy & Elsewhere is a double live album by Frank Zappa and The Mothers, released on September 10, 1974. Most of the songs were recorded on December 8, 9 and 10, 1973 at The Roxy Theatre in Hollywood, California. The material taken from the Roxy concerts was later amended with some overdubs in the studio, while the "Elsewhere" tracks ("Son of Orange County" and "More Trouble Every Day") were recorded on May 8, 1974, at the Edinboro State College, Edinboro, Pennsylvania (and parts of "Son of Orange County" on May 11, 1974, at the Auditorium Theatre in Chicago, Illinois [late show]) and do not contain overdubbed material. The album primarily comprised recordings from three shows at the Roxy Theater in Hollywood, and featured tracks never before or thereafter released on any Zappa/Mothers album. The opening track, "Penguin in Bondage", is edited together from performances at the Roxy and the Chicago date with the guitar solo derived from the 12-8-73 sound check / film shoot. The guitar solo on "Son of Orange County" is one of the few Zappa guitar solos edited together from more than one concert, in this case the Edinboro and Chicago dates. Some of the unused tracks from the Roxy shows circulate as bootlegs, as well as the entirety of the Edinboro show. Other tracks were released on Volumes One, Three and Four of the You Can't Do That on Stage Anymore series. On a side note, Zappa can be heard, on the released and unreleased Roxy tapes, speaking of the making of a 'film' that could potentially be "broadcast on television", as well as reminding the audience not to be "uncomfortable around the intimidatingly large 16 mm cameras." A four-channel quadraphonic version of the album was mixed by Zappa and advertised, but the quad version has never been released. The 2014 CD Roxy by Proxy includes other material from the Roxy shows, including alternate versions of some songs from Roxy & Elsewhere, with no overdubs. In the documentary Genesis: Together and Apart, Phil Collins states that the twin drum solos in "Don't You Ever Wash That Thing?" is what inspired him to ask Chester Thompson to become Genesis' touring drummer in late 1976.Collins and Thompson also used the drum fill from the chorus of "More Trouble Every Day" in the coda of live versions of the Genesis song "Afterglow." On February 2, 2018, Zappa Records/UMe released The Roxy Performances, a definitive set that collects all four public shows from December 9–10, 1973, and the December 8th film shoot and soundcheck, each presented in their entirety without overdubs, along with bonus content featuring rarities from a rehearsal, unreleased tracks and highlights from the recording session at Bolic Sound. On June 17, 2022, Zappa Records/UMe released Zappa/Erie, a six CD box set including the complete May 8, 1974 concert from Edinboro that had been one of the sources of "Son of Orange County" and "More Trouble Every Day" from Roxy & Elsewhere.

 
One Size Fits All es el decimocuarto álbum de Mothers of Invention y el vigésimo álbum en general de Frank Zappa, lanzado en junio de 1975. El álbum alcanzó el puesto número 26 en la lista Billboard Top LPs & Tape en Estados Unidos en agosto de 1975. El álbum presenta la formación de Mothers of Invention del verano/otoño de 1974, con el tecladista y vocalista George Duke, el baterista Chester Thompson, la percusionista Ruth Underwood, el bajista Tom Fowler y el saxofonista y vocalista Napoleon Murphy Brock. En "Can't Afford No Shoes" participa el bajista James Youman, quien se unió temporalmente cuando Fowler se rompió la mano durante la gira (un incidente mencionado por Zappa en los créditos). El álbum incluye uno de los temas más complejos de Zappa, "Inca Roads". Las pistas básicas de esta pieza provienen de una grabación de televisión en los estudios KCET de Los Ángeles el 27 de agosto de 1974, mientras que el solo de guitarra proviene de un concierto en Helsinki el 22 o 23 de septiembre de 1974. Las pistas básicas de "Florentine Pogen" también provienen de la grabación de KCET, que posteriormente serviría de inspiración para el videoclip de Zappa, The Dub Room Special. En 1988, Zappa lanzó You Can't Do That on Stage Anymore, Vol. 2, de los conciertos de Helsinki, incluyendo el solo inédito de "Inca Roads". Johnny "Guitar" Watson, uno de los ídolos musicales de Zappa, colabora en dos temas (voces flameadas en los coros de "San Ber'dino" y "Andy"). Captain Beefheart también aparece bajo seudónimo. Zappa estaba muy orgulloso de este álbum y se quejó amargamente con los fans por la falta de promoción que le dio la distribuidora Warner Bros. Records. Zappa declaró en las notas del álbum que el álbum se grabó simultáneamente con su siguiente álbum de estudio, pero este "siguiente álbum" sería reemplazado por Bongo Fury, compuesto principalmente por grabaciones en vivo con Beefheart de mayo de 1975. Según los comentarios de Zappa en entrevistas de radio en abril de 1975, parece probable que el siguiente álbum inédito incluyera "Greggery Peccary", que se publicó por primera vez tres años después en Studio Tan. Según François Couture de AllMusic: "La portada del álbum presenta un gran sofá granate, una pista de continuidad conceptual que se remonta a una suite en vivo entonces indocumentada (de la que se rescató "Sofa") y un mapa del cielo con docenas de estrellas y constelaciones falsas etiquetadas con chistes privados en lugar de nombres". Las primeras ediciones en LP de One Size Fits All en Estados Unidos destacan por tener el número de catálogo "BS 2879" inscrito, y tachado, en la matriz de desempate, lo que indica que en algún momento se planeó el lanzamiento de One Size Fits All con el sello Warner Bros. Una entrevista con Zappa en abril de 1975 lo confirma. Reprise Records, filial de Warner, distribuyó el sello DiscReet Records de Zappa. El álbum finalmente se publicó en DiscReet con un número de catálogo en la secuencia de Reprise, DS 2216. Warner Bros. no reasignó el número BS 2879 a otro álbum. Además de la versión estéreo habitual, también se anunció una versión cuadrafónica de cuatro canales de este álbum, pero nunca se publicó. A la versión cuadrafónica se le asignó el número de catálogo BS4-2879 para su lanzamiento en LP en el formato Compatible Discrete 4 y el formato de cinta cuadrafónica de 8 pistas L9B-2879. One Size Fits All se publicó por primera vez en CD por Rykodisc en 1988. Fue reeditado por Rykodisc en 1995 con una portada restaurada, pero con idéntica calidad de sonido. En 1996 se lanzó una edición Au20 en oro de 24 quilates con una calidad de sonido significativamente mejorada. En 2012 fue remasterizado y reeditado una vez más por Universal Music Group bajo el sello Zappa Records. El crítico de Village Voice, Robert Christgau, escribió en su reseña: «La música de Zappa se ha vuelto un poco más rítmica, como suele ocurrir cuando te relacionas con músicos de jazz, pero básicamente no ha cambiado. Y su sátira no ha mejorado ni empeorado; si su desprecio fuera indigno de un estudiante de instituto demasiado brillante, también hay una breve parodia de lieder que me encantaría grabar en WQXR». ("Evelyn, A Modified Dog" o "Sofa No. 2" es la "parodia de lieder" que Christgau tenía en mente). François Couture, de AllMusic, le dio a One Size Fits All cuatro estrellas de cinco y dijo que era "un álbum esencial de Zappa de la tercera época".
One Size Fits All is the fourteenth album by the Mothers of Invention, and the twentieth overall album by Frank Zappa, released in June 1975. The album reached #26 on the Billboard Top LPs & Tape chart in the United States in August 1975. The album features the summer/fall 1974 lineup of the Mothers of Invention, with keyboardist/vocalist George Duke, drummer Chester Thompson, percussionist Ruth Underwood, bass guitarist Tom Fowler and saxophonist/vocalist Napoleon Murphy Brock. “Can’t Afford No Shoes” features bassist James Youman, who temporarily joined when Fowler broke his hand while on tour (an incident referenced by Zappa in the credits). The album features one of Zappa's most complex tracks, "Inca Roads". The basic tracks of this piece originated from a TV recording at the KCET studios in Los Angeles on August 27, 1974, while the guitar solo came from a concert in Helsinki on September 22 or 23, 1974. "Florentine Pogen"'s basic tracks were also from the KCET recording, which would later be a source of Zappa's video release The Dub Room Special, while in 1988 Zappa released You Can't Do That on Stage Anymore, Vol. 2 from the Helsinki concerts, including the unedited "Inca Roads" solo. Johnny "Guitar" Watson, one of Zappa's musical heroes, guests on two tracks ("flambé" vocals on the out-choruses of "San Ber'dino" and "Andy"). Captain Beefheart also appears under a pseudonym. Zappa was very proud of this album and he complained bitterly to fans about the lack of promotion given to it by the distributor Warner Bros. Records. Zappa stated in the liner notes that the album was recorded simultaneously with his next studio album, but this "next album" would be replaced by Bongo Fury, consisting mostly of live recordings with Beefheart from May 1975. From comments Zappa made in radio interviews in April 1975, it seems likely that the unreleased next album would have included "Greggery Peccary," which first appeared three years later on Studio Tan. According to François Couture of AllMusic: "The album artwork features a big maroon sofa, a conceptual continuity clue arching back to a then-undocumented live suite (from which "Sofa" was salvaged) and a sky map with dozens of bogus stars and constellations labeled with inside jokes in place of names." Early U.S. LP pressings of One Size Fits All are notable in that they have the catalog number "BS 2879" inscribed - and crossed out - in the runoff matrix, indicating that at one point One Size Fits All was planned for release on the Warner Bros. label. An April 1975 interview with Zappa confirms this. The Warner subsidiary Reprise Records distributed Zappa's DiscReet Records label. The album was ultimately released on DiscReet with a catalog number in Reprise's sequence, DS 2216. Warner Bros. did not reassign the number BS 2879 to another album. In addition to the usual stereo version, a four-channel quadraphonic version of this album was also advertised but never released. The quadraphonic version was assigned catalog number BS4-2879 for release on LP in the Compatible Discrete 4 format and L9B-2879 Quadraphonic 8-track tape format. One Size Fits All was first released on CD by Rykodisc in 1988. It was reissued by Rykodisc in 1995 with restored cover art, but with identical sound quality. In 1996 a 24-karat gold Au20 edition was released with significantly improved sound quality. In 2012 it was remastered and reissued yet again by the Universal Music Group under the Zappa Records imprint. Village Voice critic Robert Christgau wrote in his review: "Zappa's music has gotten a little slicker rhythmically—which is what happens when you consort with jazz guys—but basically it's unchanged. And his satire has neither improved nor deteriorated—if his contempt would be beneath an overbright high school junior, there's also a brief lieder parody that I'd love to jam onto WQXR." ("Evelyn, A Modified Dog" or "Sofa No.2" is the "lieder parody" Christgau had in mind.) François Couture of AllMusic gave One Size Fits All four stars out of five, and said that it was "an essential third-period Zappa album."
 

lunes, 21 de abril de 2025

Monografico dedicado a Frank Zappa (4)

 

4r. programa dedicat a Frank Zappa
Over-Nite Sensation és el dotzè àlbum de The Mothers of Invention (acreditat com a The Mothers), i el dissetè àlbum global de Frank Zappa , publicat el setembre de 1973. Va ser el primer àlbum de Zappa publicat amb el seu segell DiscReet . Frank Zappa volia utilitzar cantants de suport a les cançons " I'm the Slime ", "Dirty Love", "Zomby Woof", "Dinah-Moe Humm" i " Montana ". El seu director de carretera va suggerir que es va posar en contacte amb The Ikettes i Ike i Tina Turner . Ike Turner va insistir que Zappa pagués als cantants, inclosa Tina Turner , no més de 25 dòlars per cançó (equivalent a 180 dòlars el 2024). Tanmateix, una factura mostra que en realitat se'ls va pagar 25 $ per hora, i en total 187,50 $ cadascun per 7+1 ⁄ 2 hores de treball (equivalent a 1.330 $ el 2024). Durant les sessions d'enregistrament a Bolic Sound , la Tina va portar a l'Ike a l'estudi per escoltar la secció mitjana molt difícil de "Montana" que havia trigat els Ikettes uns dies a aprendre i dominar. L'Ike va escoltar la cinta i va respondre "Què és aquesta merda?" abans de sortir de l'estudi. Ike més tard va insistir que Zappa no acredités els Ikettes a l'àlbum publicat. Zappa va confirmar el 1973 que Tina i els Ikettes sí que van aparèixer al disc tot i que "no se suposava" que ho digués. Les sessions d'enregistrament que van produir Over-Nite Sensation també van produir el seguiment de Zappa, Apostrophe (') (1974), publicat com a àlbum en solitari en lloc d'un llançament de Mothers of Invention .

Over-Nite Sensation is the twelfth album by The Mothers of Invention (credited as The Mothers), and the seventeenth overall album by Frank Zappa, released in September 1973. It was Zappa's first album released on his DiscReet label. Frank Zappa wanted to use backing singers on the songs "I'm the Slime", "Dirty Love", "Zomby Woof", "Dinah-Moe Humm" and "Montana". His road manager suggested that he contact The Ikettes and Ike and Tina Turner. Ike Turner insisted that Zappa pay the singers, including Tina Turner, no more than $25 per song (equivalent to $180 in 2024). However, an invoice shows that they were actually paid $25 per hour, totaling $187.50 each for 7+1⁄2 hours of work (equivalent to $1,330 in 2024). During the recording sessions at Bolic Sound, Tina brought Ike into the studio to listen to the very difficult middle section of "Montana" that had taken the Ikettes a few days to learn and master. Ike listened to the tape and responded "What the hell is this?" before leaving the studio. Ike later insisted that Zappa not credit the Ikettes on the released album. Zappa confirmed in 1973 that Tina and the Ikettes did appear on the album even though he was "not supposed" to. The recording sessions that produced Over-Nite Sensation also produced Zappa's follow-up, Apostrophe (') (1974), released as a solo album rather than a Mothers of Invention release.
 
Apostrophe (') és el cinquè àlbum en solitari i el divuitè en total de Frank Zappa , publicat el març de 1974 tant en format estèreo com quadrafònic . Una versió editada de la seva cançó inicial, " Don't Eat the Yellow Snow ", va ser el primer dels tres èxits del Billboard Top 100 de Zappa, i finalment va arribar al número 86. L'àlbum en si es va convertir en el major èxit comercial de la carrera de Zappa, arribant al número 10 del Billboard 200 dels EUA . Apostrophe (') segueix sent l'àlbum de més èxit comercial de Zappa als Estats Units . Va ser certificat or per la RIAA el 7 d'abril de 1976 i va assolir el número 10 (una posició més alta) a la llista Billboard 200 el 1974. Continuant amb l'avenç comercial d' Over-Nite Sensation (1973), aquest àlbum és una barreja similar de cançons curtes i arranjaments musicals de Zappa. Els temes lletres del disc són sovint estranys o obscurs, amb l'excepció de " Uncle Remus ", que és una extensió dels sentiments de Zappa sobre el racisme que apareix a la seva cançó anterior " Trouble Every Day ".
 

 Apostrophe (') is the fifth solo album and eighteenth overall by Frank Zappa, released in March 1974 in both stereo and quadraphonic formats. An edited version of its opening song, "Don't Eat the Yellow Snow", was the first of Zappa's three Billboard Top 100 hits, eventually peaking at number 86. The album itself became the biggest commercial success of Zappa's career, peaking at number 10 on the US Billboard 200. Apostrophe (') remains Zappa's most commercially successful album in the United States. It was certified gold by the RIAA on April 7, 1976, and peaked at number 10 (a higher position) on the Billboard 200 chart in 1974. Continuing the commercial breakthrough of Over-Nite Sensation (1973), this album is a similar mix of short songs and Zappa's musical arrangements. The album's lyrical themes are often strange or obscure, with the exception of "Uncle Remus", which is an extension of Zappa's feelings about racism featured in his previous song "Trouble Every Day".

Monografico dedicado a Frank Zappa (3)

 

3r. programa dedicat a  Frank Zappa


Fillmore East – June 1971 és un àlbum en directe de The Mothers , publicat el 1971. És el dotzè àlbum de la discografia de Frank Zappa , i va ser produït per Zappa i barrejat per Toby Foster. Frank Zappa al Fillmore East durant l'enregistrament de l'àlbum el 5 de juny de 1971 Fillmore East – June 1971 és un àlbum conceptual en directe. Retrata un cop d'ull darrere del teló de la vida d'una banda de rock a la carretera narrada per Frank Zappa , i conté molts elements temàtics que, per limitacions de temps i pressupost, no es podrien incloure a la pel·lícula similar 200 Motels . La part més famosa de l'àlbum és "The Mud Shark", un relat d'una història explicada a la mare Don Preston per alguns membres de Vanilla Fudge sobre un hotel, l'Edgewater Inn de Seattle , on els hostes podien pescar des de les seves habitacions. Al conte, un tauró de fang és capturat per un dels membres de Vanilla Fudge o la seva tripulació i, quan es combina amb una groupie i una càmera de cinema, es produeix la depravació. Tot i que no s'indica a "The Mud Shark", aquest incident de 1969, ara conegut com "l'episodi de Shark", també va implicar el bateria de Led Zeppelin John Bonham i el road manager Richard Cole , amb el cantant i teclista de Vanilla Fudge Mark Stein operant la càmera de cinema. A continuació, la banda retrata a membres estereotipats i egoistes d'una banda de rock "negociant" per sexe amb una groupie i les seves núvies. Les noies se'ls insulta perquè la banda es pensi que són groupies i que dormirien amb la banda només perquè són músics. Tenen estàndards; només tindran sexe amb un noi d'un grup amb un "single gran i d'èxit a les llistes, amb una bala!" i un "gall que és un monstre". A "Bwana Dik", el cantant Howard Kaylan assegura a les noies que està dotat més enllà de les seves " fantasies més salvatges amb Clearasil ". I, per no deixar-se desanimar pels estàndards d'aquestes groupies, la banda canta l'èxit dels Turtles " Happy Together " -Kaylan, Mark Volman i Jim Pons havent estat membres de les Turtles- a les noies per donar-los la seva "bala". L'àlbum acaba amb un fragment de bis que inclou tant el familiar " Peaches en Regalia " de Zappa com un pastiche de rock and roll primerenc , "Tears Began to Fall" (també publicat com a senzill). Quan aquest àlbum va ser reeditat per primera vegada en disc compacte per Rykodisc , "Willie the Pimp, Pt. 2" va ser omès de la formació de cançons. Va ser llançat en CD a la reedició del 2012 de l'àlbum. També, a l'edició del CD, l'últim minut de "Latex Solar Beef" es va col·locar al començament de "Willie the Pimp Part One", fent-lo més llarg. No està clar si això va ser intencionat o no. Com a bis en una de les dues nits d'aquesta aparició a Fillmore East, John Lennon i Yoko Ono van sortir de les bandes per tocar una mitja hora amb la banda. Aquesta part de l'espectacle es va publicar amb el nom de Lennon en un disc anomenat Live Jam , que es va incloure com a disc extra amb l'àlbum de Lennon Some Time in New York City . També es pot escoltar al llançament de Zappa de 1992 Playground Psychotics . També apareix en la seva versió completa sense editar, juntament amb la versió "original" de " Billy the Mountain ", a la reedició de triple LP ampliada de Fillmore East i al conjunt d'aniversari The Mothers 1971 , llançat simultàniament el 18 de març de 2022. Lennon va utilitzar una còpia de la portada de l'àlbum Zappa (afegint els seus propis crèdits amb tinta vermella als escrits a mà amb tinta negra de l'àlbum) per proporcionar notes de folre per a Live Jam .


Fillmore East – June 1971 is a live album by The Mothers, released in 1971. It is the twelfth album in the Frank Zappa discography, and was produced by Zappa and mixed by Toby Foster. Frank Zappa at the Fillmore East during the recording of the album on June 5, 1971 Fillmore East – June 1971 is a live concept album. It portrays a behind-the-scenes look at the life of a rock band on the road narrated by Frank Zappa, and contains many thematic elements that, due to time and budget constraints, could not be included in the similar film 200 Motels. The most famous part of the album is "The Mud Shark", a retelling of a story told to Mother Don Preston by some members of Vanilla Fudge about a hotel, the Edgewater Inn in Seattle, where guests could fish from their rooms. In the story, a mud shark is captured by one of Vanilla Fudge's crew and, when combined with a groupie and a movie camera, depravity ensues. Although not stated in "The Mud Shark", this 1969 incident, now known as "the Shark episode", also involved Led Zeppelin drummer John Bonham and road manager Richard Cole, with Vanilla Fudge singer and keyboardist Mark Stein operating the movie camera. The band then portrays stereotypical, selfish members of a rock band "bargaining" for sex with a groupie and her girlfriends. The girls are insulted by the band into thinking they are groupies and would sleep with the band just because they are musicians. They have standards; they will only have sex with a guy in a band with a "big, chart-topping single, with a bullet!" and a "monster cock". On "Bwana Dik", singer Howard Kaylan assures the girls that he is gifted beyond their "wildest Clearasil fantasies". And, not to be deterred by the standards of these groupies, the band sings the Turtles hit "Happy Together" - Kaylan, Mark Volman and Jim Pons having been members of the Turtles - to the girls to give them their "bullet". The album ends with an encore segment that includes both the familiar Zappa "Peaches in Regalia" and an early rock and roll pastiche, "Tears Began to Fall" (also released as a single). When this album was first reissued on compact disc by Rykodisc, "Willie the Pimp, Pt. 2" was omitted from the tracklisting. It was released on CD on the 2012 reissue of the album. Also, on the CD edition, the last minute of "Latex Solar Beef" was placed at the beginning of "Willie the Pimp Part One", making it longer. It is unclear whether this was intentional or not. As an encore on one of the two nights of this Fillmore East appearance, John Lennon and Yoko Ono left the bands to play for a half-hour with the band. This part of the show was released under Lennon's name on a disc called Live Jam, which was included as a bonus disc with Lennon's album Some Time in New York City. It can also be heard on Zappa's 1992 release Playground Psychotics. It also appears in its complete unedited version, along with the "original" version of "Billy the Mountain", on the expanded triple LP reissue of Fillmore East and the anniversary set The Mothers 1971, released simultaneously on 18 March 2022. Lennon used a copy of the Zappa album cover (adding his own red ink credits to the black ink handwriting on the album) to provide liner notes for Live Jam.

200 Motels , l'àlbum de la banda sonora de la pel·lícula homònima de Frank Zappa , va ser llançat per United Artists Records l'any 1971. El llançament original de vinil era un conjunt de dos discos, que contenia en gran part pistes alternes de música rock interpretada per les Mothers of Invention i música simfònica interpretada per How Royal Philharmonic i composadaperorquestrat per Zappa. L'àlbum va arribar al número 59 del Billboard 200 , encara que els crítics el van considerar una part perifèrica del catàleg de Zappa. Igual que la pel·lícula, l'àlbum inclou el tema d'una banda de rock de gira i una història satírica sobre The Mothers of Invention que es torna boja a la petita ciutat de Centerville i el baixista Jeff deixa el grup, igual que el seu homòleg de la vida real, Jeff Simmons , que va abandonar el grup abans que la pel·lícula comencés a rodar i va ser substituït per l'actor Martin Lickert per a la pel·lícula.

200 Motels, the soundtrack album for the Frank Zappa film of the same name, was released by United Artists Records in 1971. The original vinyl release was a two-disc set, largely featuring alternating tracks of rock music performed by the Mothers of Invention and symphonic music performed by the How Royal Philharmonic and composed and orchestrated by Zappa. The album peaked at number 59 on the Billboard 200, although critics considered it a peripheral part of Zappa's catalog. Like the film, the album features the theme of a touring rock band and a satirical story about The Mothers of Invention going mad in the small town of Centerville and bassist Jeff leaving the group, much like his real-life counterpart, Jeff Simmons, who left the group before the film began shooting and was replaced by actor Martin Lickert for the film.
 
Waka/Jawaka (també conegut com Waka/Jawaka — Hot Rats ) és el quart àlbum en solitari , quinzè àlbum que compta amb el treball de la seva banda The Mothers of Invention , de Frank Zappa , publicat el juliol de 1972. L'àlbum és elprecursor d'influència jazzística de The Grand Wazoo (novembre de 1972), com a portada i seqüela. Hot Rats de 1969. Segons Zappa, el títol "és una cosa que va aparèixer en un tauler ouija alhora".

Waka/Jawaka (also known as Waka/Jawaka—Hot Rats) is the fourth solo album, and the fifteenth album featuring the work of his band The Mothers of Invention, by Frank Zappa, released in July 1972. The album is the jazz-influenced precursor to The Grand Wazoo (November 1972), as the cover and sequel to 1969's Hot Rats. According to Zappa, the title "is something that came up on a Ouija board at one time".
 
The Grand Wazoo és l'onzè àlbum de The Mothers , setze en general de Frank Zappa , publicat el novembre de 1972. Va ser escrit i gravat durant el període de convalescència de Zappa després de ser agredit el desembre de 1971 a Londres, Regne Unit. Juntament amb el seu predecessor Waka/Jawaka (juliol de 1972), aquest àlbum representa l'incursió de Zappa en la música de big band , la progressió lògica de Hot Rats (1969) (que utilitzava una formació molt més petita). Aquest va ser l'últim llançament del segell Bizarre Records de Zappa . Aquest va ser el segon àlbum de Zappa publicat en un període en què necessitava utilitzar una cadira de rodes. Zappa no va poder fer una gira després de ser agredit i empès fora de l'escenari a una fossa d'orquestra durant un concert el 10 de desembre de 1971 al Rainbow Theatre de Londres, Regne Unit. L'àlbum està format principalment per peces instrumentals, d'estil similar a les de tres àlbums anteriors: Hot Rats (octubre de 1969), Burnt Weeny Sandwich (febrer de 1970) i Waka/Jawaka (juliol de 1972).

The Grand Wazoo is the eleventh album by The Mothers, Frank Zappa's sixteenth overall, released in November 1972. It was written and recorded during Zappa's convalescence after being assaulted in December 1971 in London, United Kingdom. Along with its predecessor Waka/Jawaka (July 1972), this album represents Zappa's foray into big band music, the logical progression from Hot Rats (1969) (which used a much smaller lineup). This was the last release on Zappa's Bizarre Records label. This was Zappa's second album released during a period in which he required the use of a wheelchair. Zappa was unable to tour after being assaulted and pushed offstage into an orchestra pit during a concert on December 10, 1971 at the Rainbow Theatre in London, United Kingdom. The album consists mainly of instrumental pieces, similar in style to those of three previous albums: Hot Rats (October 1969), Burnt Weeny Sandwich (February 1970) and Waka/Jawaka (July 1972).

  

miércoles, 2 de abril de 2025

Monografico dedidcado a Frank Zappa (2)

 

Segundo Programa dedicado a Frank Zappa
"Freak Out!" es el álbum debut de Frank Zappa, lanzado en 1966 por su banda The Mothers of Invention. Este disco es considerado uno de los primeros álbumes conceptuales en la historia del rock. A través de una mezcla de rock, jazz, y elementos de música clásica, Zappa explora temas como la cultura pop, la sociedad y la hipocresía. El álbum está dividido en dos lados, donde el primero presenta una serie de canciones que critican la vida suburbana y la conformidad, mientras que el segundo lado se adentra en una narrativa más surrealista y experimental. Canciones como "Hungry Freaks, Daddy" y "Who Are the Brain Police?" destacan por sus letras provocativas y su estilo innovador. "Freak Out!" no solo fue un hito en la carrera de Zappa, sino que también influyó en muchos músicos y géneros posteriores. Su enfoque audaz y su mezcla de géneros lo han convertido en un clásico atemporal. ¡Es un viaje musical único.
"Absolutely Free" es el segundo álbum de estudio de Frank Zappa, lanzado en 1967. Este disco es conocido por su mezcla ecléctica de rock, jazz y música clásica, además de su estilo experimental y letras satíricas. El álbum se divide en dos suites principales, que exploran temas como la libertad, la sociedad y la cultura pop de la época. Zappa utiliza una variedad de instrumentos y técnicas de producción innovadoras, lo que le da un sonido único. Algunas de las canciones más destacadas incluyen "Don't Eat the Yellow Snow" y "The Duke of Prunes". En general, "Absolutely Free" es una obra que refleja la visión artística de Zappa y su habilidad para desafiar las convenciones musicales, todo con un toque de humor y crítica social. ¡Es un disco fascinante para explorar! "We're Only in It for the Money" es un álbum de Frank Zappa lanzado en 1968. Este disco es una sátira mordaz de la cultura hippie y la sociedad de la época, utilizando un enfoque experimental y ecléctico en su música. Zappa combina rock, jazz y elementos de música clásica, creando un sonido único. El álbum también es conocido por su crítica a la comercialización de la música y la hipocresía en la contracultura. Las letras son ingeniosas y a menudo absurdas, reflejando el sentido del humor característico de Zappa. Además, el arte de la portada parodia el famoso álbum "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" de The Beatles, lo que subraya su intención de desafiar las normas establecidas. En resumen, "We're Only in It for the Money" es una obra provocativa que mezcla música innovadora con comentarios sociales agudos, todo ello con el estilo irreverente de Zappa
"Uncle Meat" es un álbum de Frank Zappa lanzado en 1969 que combina rock, jazz y música experimental. Es conocido por su enfoque innovador y su estructura poco convencional. El disco incluye una mezcla de canciones instrumentales y vocales, y presenta una variedad de estilos musicales. La obra se centra en la vida de un grupo de músicos y su experiencia en la industria musical, con un toque de humor y crítica social. Algunas de las pistas más destacadas incluyen "The Uncle Meat Variations" y "Dog Breath, In the Year of the Plague". Además, el álbum es famoso por su producción compleja y su uso de técnicas de grabación avanzadas para la época. En resumen, "Uncle Meat" es un viaje sonoro único que refleja la creatividad y la originalidad de Zappa.
"Hot Rats" es un álbum de Frank Zappa lanzado en 1969 y es considerado uno de sus trabajos más innovadores. Este disco se destaca por su fusión de rock, jazz y música experimental. A diferencia de sus álbumes anteriores, "Hot Rats" es principalmente instrumental, lo que permite que los músicos brillen con sus habilidades. El álbum incluye temas icónicos como "Peaches en Regalia", que es una pieza muy celebrada por su complejidad y melodía pegajosa. Zappa explora una variedad de estilos y técnicas, utilizando una amplia gama de instrumentos, desde guitarras eléctricas hasta secciones de metales y teclados. En general, "Hot Rats" es un viaje musical que muestra la creatividad y la visión única de Zappa, consolidándolo como un pionero en la música de su tiempo.



 

Monografico dedicado a Frank Zappa (1)


Monografico dedicado a Frank Zappa. Entrevistamos a Manuel de la Fuente que a escrito el libro Frank Zappa Obra Lirica Completa.A traducido al castellano la letra de 41 Lp's, pero antes nos hace un pequeño resumen del vinilo. Toda una obra de arte tanto para consulta como de buena lectura. Despues hemos escuchado las canciones que más le gusta de este monstruo tan versatil.
Salut & Rock
 
Monogràfic dedicat a Frank Zappa. Entrevistem a Manuel de la Fuente que a escrit el llibre Frank Zappa Obra Lírica Completa.A traduït al castellà la lletra de 41 Lp's, però abans ens fa un petit resum del vinil. Tota una obra d'art tant per a consulta com de bona lectura. Després hem escoltat les cançons que més li agrada d'aquest monstre tan versàtil. Salut & Rock

martes, 19 de marzo de 2024

Muere Damo Suzuki Cantante de CAN a los 74 años


Kenji Suzuki (16 de enero de 1950-9 de febrero de 2024),más conocido como Damo Suzuki, fue un músico japonés, popular por haber sido el cantante de la agrupación alemana de krautrock, Can. En su adolescencia, Suzuki pasó los últimos años de la década de 1960 deambulando por Europa, a menudo como músico callejero. Cuando el músico Malcolm Mooney dejó la banda alemana Can después de grabar su primer álbum Monster Movie, Holger Czukay y Jaki Liebezeit se encontraron con Suzuki en Múnich, mientras ambos estaban sentados en la puerta de un café. Le invitaron a unirse al grupo, y así lo hizo, actuando con ellos esa misma noche.3​ Suzuki formó parte de Can entre 1970 y 1973, y grabó varios álbumes populares del grupo, como Tago Mago, Future Days y Ege Bamyası. La primera interpretación vocal de Suzuki con Can fue "Don't Turn the Light On, Leave Me Alone", del disco Soundtracks. Abandonó el grupo en 1973, y durante la década siguiente dejó la música para dedicarse a otros proyectos. Volvió a la música en 1983, y lideró lo que se conoce como Damo Suzuki's Network: en sus giras, interpretaba música improvisada en directo con varios artistas locales, a los que se refería como Sound Carriers.

 

Can fue una banda de rock experimental alemana formada en Colonia en 1968 por el cuarteto central de Holger Czukay (bajo, edición de tapi), Irmin Schmidt (Teclados), Michael Karoli (guitarra) y Jaki Liebezeit (batería). El grupo recorrió varios vocalistas, entre los que destaca el estadounidense Malcolm Mooney (1968-1970) y el japonés Damo Suzuki (1970-1973), así como varios miembros temporales. Procedentes de las vanguardias y el jazz, los miembros de Can mezclaron elementos de rock psicodélico, funk y ruido en álbumes influyentes como Tago Mago (1971), Ege Bamyasi (1972) y Future Days (1973). Can también tuvo éxito comercial ocasional, con sencillos como "Spoon" y "I Want More" que llegaron a las listas de singles nacionales. Han sido ampliamente aclamados como pioneros de la escena krautrock alemana y han tenido una influencia considerable en el rock subsiguiente, el post-punk, el ambiente y la música electrónica.



                                              

Kenji Suzuki (January 16, 1950 – February 9, 2024), better known as Damo Suzuki, was a Japanese musician, popular for having been the singer of the German krautrock group, Can. As a teenager, Suzuki spent the late 1960s wandering around Europe, often as a street musician. When musician Malcolm Mooney left the German band Can after recording their first album Monster Movie, Holger Czukay and Jaki Liebezeit met Suzuki in Munich, while both were sitting outside a café. They invited him to join the group, and he did, performing with them that same night. Suzuki was part of Can between 1970 and 1973, and recorded several popular albums for the group, such as Tago Mago, Future Days and Ege Bamyası. Suzuki's first vocal performance with Can was "Don't Turn the Light On, Leave Me Alone", from the album Soundtracks. He left the group in 1973, and over the next decade he left music to pursue other projects. He returned to music in 1983, and fronted what is known as Damo Suzuki's Network: on his tours, he performed live improvised music with various local artists, whom he referred to as the Sound Carriers. Can was a German experimental rock band formed in Cologne in 1968 by the core quartet of Holger Czukay (bass, tapi editing), Irmin Schmidt (Keyboards), Michael Karoli (guitar) and Jaki Liebezeit (drums). The group featured several vocalists, including the American Malcolm Mooney (1968-1970) and the Japanese Damo Suzuki (1970-1973), as well as several temporary members. Coming from the avant-garde and jazz, the members of Can mixed elements of psychedelic rock, funk and noise on influential albums such as Tago Mago (1971), Ege Bamyasi (1972) and Future Days (1973). Can also had occasional commercial success, with singles such as "Spoon" and "I Want More" reaching the national singles charts. They have been widely acclaimed as pioneers of the German krautrock scene and have had considerable influence on subsequent rock, post-punk, ambient and electronic music.