martes, 22 de marzo de 2022

John Mayall - The Sun Is Shining Down (2022)

Quan es tracta de l'escena del blues britànic, ningú no ha arribat ni tan sols a incendiar-lo amb la magnitud que té John Mayall. En una carrera que ara abasta més de 60 anys, la seva banda ha encès la carrera de talents musicals incipients: Mick Taylor, Peter Green i un tal Mr. Clapton només per citar-ne alguns. Fins i tot a l'edat de 88 anys, el "Padrí del blues britànic" no mostra cap senyal de reflectir els raigs càlids que brindan el seu so característic de fusió jazz-blues. No trobareu un músic a l'hemisferi del blues que no faci un triple salt davant la perspectiva de fregar-se al costat d'un home imbuït de la reialesa del blues. The Sun Is Shining Down no és una excepció quan es tracta de l'estricta política de contractació de Mayall que s'enorgulleix de la millor opció. Amb convidats especials com Mike Campbell de The Heartbreakers, el virtuós en ascens de la guitarra Marcus King, la icona del Chicago Blues Melvin Taylor, Scarlet Rivera (coneguda membre de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan) i l'artista d'ukulele hawaià Jake Shimabukuro, és tan allunyat del fons de el bé com s'ha arribat a esperar d'un home amb una oïda estranya per al talent i una obsessió molt arrelada pel gènere. Com a artista que proporciona el vincle entre Cream, Fleetwood Mac i els Rolling Stones, és segur dir que el seu seient a la història musical ja està reservat. Si teníeu dubtes sobre la gana de Mayall per seguir produint els productes, aleshores la cançó d'obertura "Hungry And Ready" aviat posarà qualsevol premonició que vau haver de dormir. Mayall sona amb energia: la seva veu encara talla la mostassa i, si necessiteu recordar-ho (com l'escriptor d'aquí), és un harmònic infernal. Taylor també il·lustra la seva classe amb un joc de plom meravellosament fluid. "Take No More" presenta la innocència de la joventut mentre King pren el protagonisme. Conegut pel seu alt to humbucker, fuma i espurneja en aquest original Mayall emotiu, sense la menor visió de sorprendre. "Chills and Thrills" em posa la pell de gallina funky mentre Campbell demostra ser un mestre de la guitarra discreta. No hi ha ningú per perdre una nota, el seu saborós calçat és tan melòdic que podríeu pensar que és un pilar entre el repartiment d'estrelles. No acostumo a mencionar l'ukelele elèctric, però l'habilitat de Shimabukuro a "One Special Lady" és gens fascinant. Aporta un so ric i ple, que s'equilibra perfectament al costat de la banda de suport per excel·lència. A l'adequadament titulat "A Quitter Never Wins", Mayall s'ocupa merescudament de la protagonisme mentre ho fa en solitari sense un convidat per ruixar la pols de fades. Finalitzant amb la cançó principal "The Sun Is Shining Down", Carolyn Wonderland (apropant-se al seu quart any com a guitarrista principal de la banda) toca molt bé en aquest número de ritme mitjà que em deixa sentir el cel vermell a la nit, el plaer del pastor. No crec que existeixi cap superlatiu que pugui fer justícia a la contribució de John Mayall a la música blues. En la seva etapa de la vida i tenint en compte tot el que ha aconseguit, t'has de treure les sabates (a més d'apuntar el barret) al nivell de feina que encara està fent. Queda per veure si Mayall promet unes quantes sortides de sol més, però, afortunadament, no hi ha cap mena d'ell cap a la posta de sol aviat. Continua brillant John.

 https://ydray.com/get/l/li16478873805907/zb34XPKAvLf

 

When it comes to the British Blues scene, nobody has even come close to torching it to the magnitude that John Mayall has. In a career now spanning over 60 years, his band have kindled the careers of bountiful fledgling musical talents – Mick Taylor, Peter Green, and a certain Mr. Clapton just to name a few. Even at the ripe age of 88, the “Godfather of the British Blues” shows no signs of reflecting the warm rays that toast his signature jazz-blues fusion sound. You won’t find a musician out there in the blues hemisphere that wouldn’t triple jump at the prospect of rubbing shoulders alongside a man imbued in blues royalty. The Sun Is Shining Down is no exception when it comes to Mayall’s strict recruitment policy that prides itself on the cream of the crop. With special guests including The Heartbreakers’ Mike Campbell, rising guitar virtuoso Marcus King, Chicago Blues icon Melvin Taylor, Scarlet Rivera (famously a member of Bob Dylan’s Rolling Thunder Revue), and Hawaiian ukulele artist Jake Shimabukuro, it’s as aloof from the bottom of the well as one has come to expect from a man with an uncanny ear for talent and a deep-rooted obsession for the genre. As an artist who provides the link between Cream, Fleetwood Mac, and the Rolling Stones, it’s safe to say his seat in musical history is already reserved. If you had any qualms about Mayall’s appetite to keep producing the goods, then the opening track “Hungry And Ready” will soon put any premonitions you had to bed. Mayall sounds energized – his voice still cuts the mustard, and if you needed reminding (like the writer here) he’s one hell of a harmonica player. Taylor also illustrates his class with some wonderfully fluid lead playing. “Take No More” brings forth the innocence of youth as King takes center stage. Known for his soaring humbucker tone, he smokes and sizzles throughout this soulful Mayall original, without the slightest glimpse of being overawed. “Chills and Thrills” gives me funky goosebumps as Campbell proves himself a master of understated guitar. Not one to waste a note, his tasty fretwork is so melodic that you would think he’s a mainstay in among the star-studded cast. I don’t often get to mention the electric ukulele, but the skill of Shimabukuro on “One Special Lady” is nothing short of mesmerizing. It brings a rich and fuller sound, that balances perfectly alongside the backing band par excellence. On the fittingly titled “A Quitter Never Wins”, Mayall deservedly hogs the limelight as he goes at it solo without a guest to sprinkle over fairy dust. Wrapping up with the title track “The Sun Is Shining Down”, Carolyn Wonderland (approaching her fourth year as the band’s lead guitarist) plays beautifully on this mid-tempo number that leaves me feeling all red sky at night, shepherd’s delight. I don’t think any superlatives exist that can do justice to John Mayall’s contribution to blues music. At his stage in life and given all he’s achieved, you have to take off your shoes (as well as tip your hat) to the level of work he’s still putting out there. Whether Mayall holds promise for a few more sunrises remains to be seen, but mercifully there’s no glimmer of him swanning off into the sunset anytime soon. Keep on shining John.

En ce qui concerne la scène blues britannique, personne n'a même failli l'incendier à l'ampleur de John Mayall. Au cours d'une carrière qui s'étend maintenant sur plus de 60 ans, son groupe a suscité la carrière de nombreux talents musicaux naissants - Mick Taylor, Peter Green et un certain M. Clapton pour n'en nommer que quelques-uns. Même à l'âge mûr de 88 ans, le "parrain du blues britannique" ne montre aucun signe de refléter les rayons chauds qui grillent son son signature jazz-blues fusion. Vous ne trouverez pas un musicien dans l'hémisphère blues qui ne ferait pas un triple saut à la perspective de côtoyer un homme imprégné de la royauté du blues. The Sun Is Shining Down ne fait pas exception à la politique de recrutement stricte de Mayall qui se targue de la crème de la crème. Avec des invités spéciaux comme Mike Campbell des Heartbreakers, le virtuose montant de la guitare Marcus King, l'icône du blues de Chicago Melvin Taylor, Scarlet Rivera (célèbre membre de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan) et l'artiste hawaïen de ukulélé Jake Shimabukuro, c'est aussi distant du fond de le bien que l'on attend d'un homme avec une oreille surnaturelle pour le talent et une obsession profondément enracinée pour le genre. En tant qu'artiste qui fait le lien entre Cream, Fleetwood Mac et les Rolling Stones, on peut dire sans se tromper que sa place dans l'histoire de la musique est déjà réservée. Si vous aviez des scrupules à propos de l'appétit de Mayall pour continuer à produire les marchandises, alors le morceau d'ouverture "Hungry And Ready" mettra bientôt au lit toutes les prémonitions que vous aviez. Mayall semble plein d'énergie - sa voix coupe toujours la moutarde, et si vous aviez besoin de le rappeler (comme l'écrivain ici), il est un sacré joueur d'harmonica. Taylor illustre également sa classe avec un jeu de rôle merveilleusement fluide. "Take No More" fait ressortir l'innocence de la jeunesse alors que King occupe le devant de la scène. Connu pour sa tonalité de humbucker montante, il fume et grésille tout au long de cet original de Mayall soul, sans le moindre aperçu d'être intimidé. "Chills and Thrills" me donne la chair de poule funky alors que Campbell se révèle être un maître de la guitare discrète. Pas du genre à perdre une note, son chantournage savoureux est si mélodique qu'on pourrait penser qu'il est un pilier parmi la distribution étoilée. Je ne parle pas souvent du ukulélé électrique, mais le talent de Shimabukuro sur "One Special Lady" est tout simplement fascinant. Il apporte un son riche et plein, qui s'équilibre parfaitement avec le groupe d'accompagnement par excellence. Sur le titre à juste titre "A Quitter Never Wins", Mayall monopolise à juste titre la vedette alors qu'il y va en solo sans invité à saupoudrer de poussière de fée. Pour conclure avec la chanson titre "The Sun Is Shining Down", Carolyn Wonderland (approchant sa quatrième année en tant que guitariste principale du groupe) joue magnifiquement sur ce numéro à mi-tempo qui me laisse sentir tout le ciel rouge la nuit, le délice du berger. Je ne pense pas qu'il existe des superlatifs qui puissent rendre justice à la contribution de John Mayall à la musique blues. À son stade de la vie et compte tenu de tout ce qu'il a accompli, vous devez enlever vos chaussures (et lever votre chapeau) au niveau de travail qu'il fait encore. Reste à savoir si Mayall promet quelques levers de soleil supplémentaires, mais heureusement, il n'y a aucune lueur de lui se précipiter vers le coucher du soleil de si tôt. Continuez à briller John.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.